Any 1983. La coneguda biòloga americana Lynn Margulis recorre la vora de l’Estany de Banyoles. Hi veu canyissars, peixos i ocells, però el que l’interessa són éssers vius que no es veuen, els microorganismes. Margulis acabava de començar el que seria una llarga i intensa col·laboració amb el grup de microbiòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona dirigit per Ricard Guerrero. Aquest grup estava especialitzat en organismes procariotes, sense nucli, els més primitius del planeta. Aquests éssers vius eren, precisament, un dels principals interessos de Margulis. Era un grup que, a més, s’aproximava als microorganismes amb una visió moderna i ecològica, també la que impulsava Margulis des dels Estats Units. 

Lynn Margulis havia nascut i crescut a Chicago on també va anar a la universitat a estudiar Biologia, per després fer un màster en genètica i zoologia a la Universitat de Wisconsin i un doctorat en genètica a la Universitat de California. A partir d’aquest moment, va anar a la Universitat de Boston, on va estar més de vint anys i on va desenvolupar bona part de la seva recerca més coneguda i prestigiosa. Amb només vint-i-nou anys, l’any 1967, Margulis va publicar per primera vegada la teoria que la faria famosa. En un article de cinquanta pàgines al Jorunal of Theoretical Biology desenvolupava amb bastant detall l’anomenada tesi de l’endosimbiosi. 

La idea bàsica darrere l’endosimbiosi és que les cèl·lules eucariotes van evolucionar gràcies a processos de simbiosi. Aquests processos de simbiosi van fer que determinades cèl·lules més petites s’intoduïssin a l’interior de cèl·lules més grans i passessin, transcorreguts milions d’anys, a formar part d’aquestes cèl·lules més grans, per això prefix “endo” abans de simbiosi. Segons aquesta teoria, determinants components essencials de les cèl·lules eucariotes, les cèl·lules amb nucli, com els mitocondris o els plàstids de les cèl·lules que fan la fotosíntesi, tenen el seu origen en bacteris que, d’alguna manera, cèl·lules més grans van engolir. 

Aquesta teoria, que no era originaria només de Margulis, però que ella va millorar, modernitzar i promoure, suposava implicacions que anaven molt més enllà d’explicar l’aparició de les cèl·lules eucariotes. La teoria tenia i té implicacions en l’aproximació que els científics fan als processos generals de l’evolució de les espècies. Implicacions profundes en dos sentits. En primer lloc, l’endosimbiosi permet una evolució que succeïx no per petits canvis en el genoma, sinó per grans adquisicions de material genètic, grans canvis que permeten l’aparició d’estructures complexes que d’altra manera no podrien haver aparegut. Així, la teoria de Margulis explica l’evolució d’una forma diferent de com ho havien fet fins aquell moment les teories neodarwinianes.

Margulis a Barcelona l'any 1986.

Per altra banda, l’endosimbiosi proposa una visió de l’evolució en què la simbiosi seria la força principal, la maquinària que faria moure el canvi de les espècies. A diferència de la visió neodarwiniana de l’evolució com una lluita per la supervivència, Margulis proposava una evolució cooperativa, una evolució en què la col·laboració dels organismes és més important que la lluita entre ells. Un fenomen, que, segons proposava Margulis, si no hagués existit encara seríem poc més que microorganismes en la sopa primordial.

Igualment, Lynn Margulis va ser clau en l’assentament científic de l’anomenada Teoria de Gaia, proposada en els anys setanta pel científic anglès James Lovelock. Aquesta hipòtesi diu que la Terra tindria una mena de mecanisme d’autoregulació que permet mantenir la seva temperatura i composició química gràcies a l’intervenció dels éssers vius. El paper de Margulis va ser estudiar el rol dels microorganismes en aquesta autoregulació.

Margulis, que va ser també una gran divulgadora de la ciència, va escriure diversos llibres que explicaven aquestes i d’altres teories científiques al públic general, alguns d’ells escrits en col·laboració amb el seu fill Dorion Sagan.  

Encara que va dedicar gran part de la seva investigació científica als microorganismes de la llacuna de Figueroa, a la Baixa Califòrnia mexicana, Margulis, com hem vist al principi d’aquest text, va mostrar interès per estudiar la fauna microbiana d’altres indrets del món, com el Delta de l’Ebre, l’Albufera de València o l’Estany de Banyoles. La seva influència en la comunitat científica catalana va quedar plasmada en l’exposició permanent del Museu Blau, comissariada pel mateix Ricard Guerrero, amb Mercè Piqueras, que gira al voltant de la Teoria de Gaia i que atribueix el protagonisme que es mereixen als microorganismes estudiats pr Margulis.

A la Biblioteca del Museu de Ciències Naturals de Granollers podeu trobar, a més dels llibres de James Lovelock sobre Gaia, el llibre "Cinco Reinos. Guía ilustrada de los phyla en la Tierra" escrit per Lynn Margulis en col·laboració amb Karlene Schwartz.

Portada de "Cinco Reinos" publicat per l'editorial Labor.