Vipera latasti

Com la majoria dels escurçons europeus, aquesta serp passa gran part del seu temps restant força temps immòbil i amagada entre la vegetació, on passa gairebé desapercebuda. En comparació amb altres espècies força agressives com les serps verda o la verd i groga, l'escurçó ibèric és més aviat tranquil, però més agressiu que l'escurçó pirinenc, i intenta fugir quan és perseguit. La seva mossegada requereix atenció mèdica, i tot i que els nens i la gent gran poden desenvolupar complicacions en el tractament contra l'enverinament, habitualment les conseqüències no són greus. L'escurçó ibèric està present al nord d'Àfrica i tota la Península Ibèrica, on hi ha dos llinatges (un a l'est i l'altre a l'oest) prou diferenciats morfològica i genèticament com per ser considerats dues espècies independents. Així, les nostres poblacions pertanyen al grup oriental i és probable que en el futur siguin anomenades Vipera nigricaudata. Les cries d'aquest escurçó s'alimenten especialment de sargantanes, mentre que els adults s'alimenten particularment de petits mamífers i secundàriament d'aus i altres rèptils. Les còpules tenen lloc a principalment a la tardor a diferencia del que s'observa en altres serps a Catalunya. Per aquesta raó, l'escurçó ibèric està especialment actiu en aquesta època de l'any. Les femelles es reprodueixen cada dos o tres anys i són vivípares, produint de 2 a 13 cries segons la mida de la femella. Les causes de la desaparició d'aquesta espècie no són ben conegudes, però les millors poblacions habiten ambients mediterranis de muntanya amb un hàbitat molt ben conservat i escassament humanitzat.