Aquesta web utiliza cookies tècniques, de personalització i anàlisi, pròpies i de tercers, per facilitar-li la navegació de forma anònima i analitzar estadístiques de l'ús de la web.
Considerem que, si continua navegant, n'accepta el seu ús. Obtenir més informació

CA | ES | EN
Àrea de recerca en amfibis i rèptils

El laberintodont del Montseny

Fa uns 210 milions d’anys, durant el període Triàsic, quan només hi havia un únic continent envoltat de mar, on ara hi ha les Muntanyes del Montseny, el paisatge era completament diferent. Hi havia una plana tropical amb selves de falgueres gegants, equisets i algunes plantes llenyoses. Els rius eren de poca fondària, pantanosos i les seves aigües molt càlides eren pobres en oxigen. Els peixos i els insectes eren molt abundants, però no hi havia els mamífers, aus i rèptils actuals.

Aquí va viure un individu fòssil d’un llinatge d’amfibis primitius, concretament els Laberintodonts Temnospòndils dels qual hi ha qui pensa que van aparèixer també els amfibis actuals. Aquest protagonista del passat pertany a la família dels Capitosaures i l’espècie i Paratosuchus nasutus i en morir va quedar parcialment fossilitzat. Aquest gènere d’amfibis antics va arribar a ser bastant abundant i tenir una distribució àmplia. Restes del seu crani d’aproximadament 5 x 28 x 31 cm, mandíbules, óssos de les extremitats, vertebres, costelles i cintures escapulars van ser trobats al Pla de la Calma el 1989, recuperats els 1990 i estan exhibits a l’Institut Paleontològic Crusafont a Sabadell. És el tetràpode i –'animal vertebrat amb quatre extremitats- més antic descrit fins ara a Catalunya. A més del laberintodont, també s’hi ha trobat restes d’un rèptil mameriforme el Lystrosaurus.

Es difícil saber com era la vida d’aquest organisme com també ho és reconstruir la mida i forma del seu cos només mitjançant uns pocs óssos, però no és extremadament incorrecte imaginar-lo com un amfibi de cap gran, ample aplanat amb una boca molt grossa plena de petites dents, talment com un cocodril. Les extremitats petites i curtes, inserides en un cos ample, corpulent i aplanat devien fer possible moure’s per l’aigua tan però no gaire be per terra. També, les reconstruccions més versemblants fan pensar que tindria una cua comprimida en forma de rem per facilitar la seva propulsió a l’aigua i per aquesta raó cal pensar que la seva activitat terrestre probablement era anecdòtica. Probablement els primers rèptils, ja eren ben presents en aquella època i com estaven millor adaptats a viure a la terra, els laberintodonts haurien retornat a la vida aquàtica per evitar competir amb ells. Es tractaria doncs, d’un depredador aquàtic de prop d’un metre de longitud corporal i ens el podem imaginar com un equivalent ecològic dels actuals cocodrils.

Així, el laberintodont del Montseny podria haver estat un depredador a l’aguait que esperaria el pas de les seves presses amagat immòbil sota l’aigua, camuflant-se en el fons per atacar peixos. De fet, els darrers laberintodonts (Koolasuchus) van sobreviure a Austràlia durant el període Cretàcic (130 – 65 milions d’anys) potser perquè els clima era massa fred pels cocodrils van competir més eficientment amb els laberintodonts extingint-los en altres continents.

© 2018 Museu de Ciències Naturals de Granollers "La Tela"
Palaudàries, 102. Jardins Antoni Jonch Cuspinera - 08402 Granollers
Tel.: 93 870 96 51 - m.granollers.cn@diba.cat