Experiments evolutius als llacs d'alta muntanya : diversitat morfològica i variabilitat genètica del tritó pirinenc (Calotriton asper)

Els processos geològics esdevinguts durant l'última glaciació són responsables d'haver originat prop de 1.050 llacs als Pirineus. Aquests ecosistemes fràgils i aïllats han sofert en les ultimes dècades importants alteracions derivades de l'increment de la presència humana. Per exemple, la introducció massiva de peixos ha extingit la major part de poblacions de tritó pirinenc (Calotriton asper), especialment les neotèniques, que habitaven els llacs pirinencs.

Probablement les últimes poblacions neotèniques de tritó pirinenc habiten aquest llac, en el qual si bé no hi ha actualment peixos i es troba dins d'un espai natural protegit, hi ha altres problemàtiques que afecten els amfibis.

Un exemple de la morfologia atípica de la població lacustre i neotènica. Conserven brànquies en diferent grau de desenvolupament, com les altres poblacions neotèniques, ja extingides, però el seu cos és esvelt i la pell escassament o gens berrugosa.

Tritó pirinenc (Calotriton asper) del torrent que descendeix del llac, amb les característiques morfològiques típiques de l'espècie.

Les salamandres i tritons presenten un fenomen evolutiu únic consistent en la retenció de caràcters larvaris en exemplars sexualment madurs i per tant adults (neotènia). Això s'interpreta com una adaptació aquàtica davant ambients terrestres desfavorables, com els llacs d'alta muntanya.

Amb pulmons reduïts, pell rugosa i una còpula mitjançant captura i subjecció caudal de la femella, el tritó pirinenc està excel•lentment adaptat a la vida als torrents. La major part de les poblacions de màxima altitud, en canvi eren lacustres, ja que per sobre dels 2.000 m les condicions ambientals són en gran mesura adverses. La neotènia en el tritó pirinenc, forma part de la seva elevada diversitat morfològica al llarg de la seva distribució, que es manifesta en variacions de mida i coloració corporal.

Aquesta espècie està sent objecte d'estudi mitjançant un projecte multi-disciplinari sota el patrocini del Departament de Medi Ambient i Investigació d'ENDESA. La nostra recerca ha establert l'existència d'una població lacustre que presenta unes característiques neotèniques diferents a les conegudes fins ara. Aquesta, habita un llac dels Pirineus Orientals situat per a sobre de 2.000 d'altitud, de 5.6 ha, una profunditat màxima de 20 m i habitat per una excepcionalment rica comunitat d'amfibis (6 espècies). La població més propera és al torrent que neix del llac, separada per uns 500 m de desnivell, en el qual les aigües són massa fredes per a l'espècie. Probablement es tracti de l'única població neotènica que resta actualment de tritó pirinenc, si bé encara en queden algunes poques lacustres de morfologia normal. Els exemplars neotènics trobats, presenten notables diferències morfològiques i ecològiques en comparació amb les reòfiles i lacustres metamòrfiques. No tenen fase immadura terrestre, presenten ràpida maduració sexual i curta longevitat (9 anys) respecte els 16 -29 a les poblacions normals. Així mateix, hi ha indicis que podrien presentar un canvi en el sistema de còpula, donat que en viure a aigües entollades ja no necessiten de les adaptacions de comportament reproductor.

El més sorprenent és que les anàlisis de l'ADN mitocondrial mostren una disminució significativa de flux genètic entre la població lacustre i la del torrent pròxim, totalment inesperada. Donada l'escassa distància i en relació amb les dades obtinguts per a l'espècie en la resta de la seva distribució, hi podria haver una disminució important del moviment de tritons del llac al torrent. Fins al final de l'última glaciació fa 8.000 anys, neus perpètues cobrien els cims pirinencs, impossibilitant així l'existència de poblacions de tritó. Per tant aquest procés d'evolució morfològica, ecològica i diferenciació genètica s'ha d'haver produït molt ràpidament. Això és un bon exemple del valor d'un únic llac com a laboratori evolutiu per a l'espècie, així com la importància de la conservació d'aquests ecosistemes tan fràgils.

La diversitat biològica té múltiples dimensions. Intuïtivament la primera és la riquesa en espècies. Tanmateix, és important també posar èmfasi en la conservació dels processos evolutius com el que ha establert la nostra investigació. Aquests poden permetre a les espècies creuar barreres ecològiques i com a conseqüència adaptar-se a noves condicions, però també especiar-se, incrementant així la biodiversitat.