• "Qui té por del llop? Nosaltres no!"
• La predació
• La domesticació
• La protecció
• La gestió
• El món imaginari
• Parcs

"Qui té por del llop? Nosaltres no!"

Aquesta tornada d'una coneguda cançó infantil ha fet la volta al món. Certament en el conte de "El llop i els tres porquets" aquests darrers no representen una societat organitzada enfrontada a un ésser cruel, brutal i poc intel·ligent? La faula ens representa en la nostra relació ambigua amb l'animal. Temem l'animal perquè la major part de vegades el seu comportament ens resulta desconegut. Tanmateix, no ens fa por perquè amb la intel·ligència podem dominar-lo, sigui eliminant-lo o domesticant-lo. Definim el llop com a dolent perquè es nega a sotmetre's, al contrari que el seu congènere més proper, el gos.

Les relacions entre els homes i els animals sempre han oscil3lat entre els conceptes de necessitat, domini, por i amor. I també estan marcades per actes tan diferents com la predació, la domesticació, la protecció o la gestió. Els agermanaments entrecreuats entre certs espais naturals de Catalunya, França, Costa Rica i el Quebec proporcionen una ocasió ideal per portar llum al debat i ofereixen exemples concrets i variats.

El Parc Natural del Montseny, el Parc Nacional de les Cevenes, el Parc Internacional de la Amistad i el Parc Natural de Saguenay us proposen revisar, en un viatge a través de dos continents i quatre països, la manera com en els uns i en els altres es poden analitzar i comparar les relacions entre homes i animals.

La predació

Tant a Amèrica com a Europa, l'home ha de menjar per viure. És una evidència. És per això que l'home es dedica, des de sempre, a la pràctica de la caça, la pesca i la recol·lecció de petits animals.

L'home depèn dels recursos per sobreviure i, com que fa servir mitjans poc eficaços, actua sobre territoris escassament habitats, a l'hora que domina força bé l'equilibri entre els recursos i l'explotació d'aquests. La història de les societats, en territoris diferents condueix, d'una banda, a una evolució comuna i, de l'altra, a mecanismes de diferenciació. Es constaten, efectivament, desapari-cions d'espècies o amenaces d'extinció a tot arreu. La transformació dels medis és un denominadorcomú i la caça, per la seva banda, presenta diverses realitats. Mentre que a Costa Rica constitueix un recurs alimentari important, tant a Catalunya, com al Quebec i a França suposa un valor econòmic. El fenomen dels clubs de caça al Quebec és un exemple portat a l'extrem de lleure predador. La moda dels animals salvatges vius fa estralls molt més grans en les espècies tropicals que en totes les altres, la qual cosa incrementa la predació a Costa Rica.

El futur de la predació depèn, naturalment, de l'evolució dels comportaments. També aquí les condicions inicials poden donar lloc a resultats diferents. A Europa, la relació directa amb la natura ha deixat d'existir i s'ha d'aprendre. A Amèrica del Nord, els fons amerindi i la tradició anglosaxona de respecte a la natura potser permeten considerar una simple conservació de sabers i maneres. A Amèrica Llatina, una part de la societat encara està molt pròxima als medis naturals: haurà de disposar de mitjans per transmetre'ls als altres i defensar-se de les pressions externes.

La domesticació

L'animal caçat ens abasteix de carn però també de molts productes necessaris per a la vida quotidiana: greix, pell, banyes, tripes, ossos... Tanmateix, l'acte de caçar continua sent aleatori i perillós. Només la pràctica de la ramaderia permet disminuir o eliminar aquest risc. Aleshores cal recórrer a una etapa intermèdia que regula les relacions entre l'animal i l'home: la domesticació.

El gran focus de domesticació, que amb el temps es difondrà a tot el planeta, és l'Orient Mitjà, completat amb altres focus secundaris a l'Àfrica i a l'Àsia. Amèrica en conjunt, tret d'algunes excepcions com per exemple el cèlebre gall dindi, no constituirà històricament un gran focus de domesticació. Catalunya i les Cevenes, properes al focus de l'Orient Mitjà, van gaudir molt aviat dels beneficis de la domesticació. Més tard, els grans descobriments els van aportar la pràctica totalitat d'animals domèstics existents al planeta. Quebec, terra americana, no coneixerà cap mena de domesticació animal.

L'arribada dels europeus a la Nova França no canviarà aquesta situació i, fins als nostres dies, es continuaran important animals domèstics per adaptar-los a les condicions locals.
El cas de Costa Rica és semblant al del Quebec (continent americà colonitzat per Europa), tot i que avui dia es puguin assenyalar algunes temptatives de domesticació de certes espècies salvatges.
Així doncs, la domesticació és compartida actualment pels quatre espais considerats. La principal qüestió que es planteja per a tots quatre és la conservació de les espècies domèstiques, sense la qual no serà possible continuar l'evolució i l'adaptació. No és aquesta també una funció de les àrees protegides?

La protecció

L'acte de predació permet viure; el de protecció, continuar vivint. Els dos actes estan íntimament relacionats amb la natura, encara que siguin evidentment contradictoris quant a l'essència. L'home dels primers temps, europeu o americà, també es va situar en aquesta lògica dels contraris

Possiblement l'elecció de la presa depèn tant d'allò que espera obtenir-ne (sabor, productes derivats, prestigi...) com del lloc que aquesta ocupa en la societat animal. Més enllà de l'acte immediat, hi ha la qüestió del demà: matar una femella que està alletant, un mascle vell o un animal malalt no produirà el mateix impacte sobre les predacions següents. D'altra banda, més enllà del recurs que representa, l'animal pot constituir per a l'home un perill o un aliat contra altres animals. Per consegüent, mirarà d'eliminar el primer per protegir-se'n i salvaguardar el segon perquè el protegeixi.
El concepte de "perjudicial" o "útil" es comú a les societats de Costa Rica, el Quebec, Catalunya o les Cevenes, malgrat que no tingui exactament el mateix significat entre els amerindis que entre els europeus. Els primers defineixen l'estatus de l'animal a escala de cada clan o "nació" (per tant, un mateix animal pot ser considerat perjudicial o útil), mentre que els segons tenen la visió d'unes societats llargament unificades en sistemes econòmics, polítics i culturals que designen quins animals són favorables per al desenvolupament i quins el dificulten.
El primer reflex de protecció global (desitjat per una societat) ha estat, doncs, protegir els animals "útils". Això condueix evidentment a cometre errors en el funcionament dels ecosistemes, que els europeus haurien pogut estalviar-se si haguessin analitzat els comportaments dels amerindis. Amèrica, igual que Europa, ha respost des de fa molt de temps a aquestes qüestions de protecció individual o global inventant els espais protegits; però, n'hi ha prou amb una llei per protegir?

La gestió

L'home, per nombroses raons, està atrapat entre l'acció predadora i la necessitat de protegir. Té tendència a considerar positiva la protecció perquè, segons el cas, dóna valor a una posició predominant, a una intel·ligència, a un poder amb relació als altres éssers vius.

De fet, la protecció no és un acte fulgurant com la predació, atès que es gestiona i s'hi poden aplicar procediments diferents segons els espais, l'època, les societats i les espècies.
En totes les èpoques, de vegades de forma molt empírica, les societats americanes i europees han gestionat el món animal: tabú per a certes espècies, territoris sagrats, déus protectors, períodes prohibits per a la predació... El desenvolupament d'aquestes societats i dels coneixements ecològics ha impulsat l'organització de sistemes i normes. S'han promulgat lleis sobre protecció dels animals i de la natura a Costa Rica, com també al Quebec, a Catalunya i a les Cevenes, i s'han establert espais protegits de diferent naturalesa.
Aquests marcs resultarien inútils, però, si no s'hi definissin mitjans humans i financers, mètodes científics, plans de gestió i ordenació. En aquest aspecte, els parcs de Saguenay, del Montseny i de les Cevenes semblen tenir avantatge sobre el parc de La Amistad perquè disposen d'un marc financer, tecnològic i científic superior.
Cal preguntar-se, això no obstant, si aquest avantatge inicial no serà àmpliament compensat, en termes de gestió, per l'eficàcia real que representa la implicació de les poblacions locals, grans coneixedores i alhora defensores de la gestió dels espais protegits.

El món imaginari

Els primer homes es troben molt propers als animals, tant pel que fa a l'origen com al mitjà de vida. Observaven quotidianament tots els fets i les manifestacions del medi natural. Miraven de comprendre el significat de certs comportaments, de certes actituds, per necessitat de saber i, potser encara més, per necessitat de tranquil·litzar-se. Per interpretar els signes observats disposaven del mètode deductiu (relació de la causa amb l'efecte) i del mètode comparatiu en el qual l'ésser humà podia servir com a punt de referència. Com no bastir, a partir d'aquí, un món paral·lel, un món imaginari on l'animal viuria segons un esquema inventat per l'home? A més, això permetia dominar l'animal mentalment i exorcitzar certs grans temors.

Les grans religions, igual que les creences, els mites i les llegendes, són plens d'animals que, la major part de vegades, actuen com els humans en les seves societats. L'animal imaginari també serveix molt sovint per explicar el comportament de l'animal real. Malgrat la diversitat dels pobles, malgrat les diferències entre les cultures, l'imaginari animal és una constant que reuneix Costa Rica, Quebec, Catalunya i les Cevenes en un entrecreuament complex de fonts originàries i fonts importades.

Aquesta riquesa comuna sempre ha d'estar present en la mentalitat i en el comportament tant de la gent que en viu com dels qui visiten aquests espais protegits. El coneixement i la consideració mútua són necessitats sense les quals el risc de fracàs és gran per als qui volen desenvolupar amb èxit una política de protecció de la natura.

Continua...